Kàrvadan. La llegenda de l’impostor (La Galera, 2012) és el títol que Carles Batlle ha triat per a estrenar-se com a novel·lista. El dramaturg català, amb més d’una desena de textos teatrals a l’esquena, s’aboca de ple en la narrativa fantàstica i ho fa esperonat per una expeditiva mitificació del territori català. Amb tots els ingredients propis del gènere, Batlle, ordeix un univers fictici que captiva al lector des de la primera plana.

Els habitants de la regió de Carr-mor esperen l’escollit, el Kàrvadan –altrament anomenat Sigurn–. Generació rere generació les dones del poble, un cop infantat el seu primer fill, inicien un ineluctable camí cap a la mort i, segons la llegenda, només amb l’arribada de Sigurn es podrà posar fi a tan dissortada condemna que posa en perill la supervivència de l’espècie. A aquest món màgic que comparteix orografia amb l’Alta Garrotxa catalana arriba Pol Bàrsac i el seu amic Jan l’any 2011, tot fugint de la policia que els busca per mor de la seva implicació en les manifestacions dels indignats.

Pol i Jan, entren, cauen o es precipiten –segons com es miri– en allò que John Wheeler anomenà forat de cuc. Aquest túnel del temps els condueix a un paisatge conegut, habitat, emperò, per éssers desconeguts i fantàstics. Els amics, atordits primer, resignats després i encisats més endavant, aniran immiscint-se en aquest món que els depara un grapat d’entrebancs que hauran de superar sense arribar a imaginar-se quin serà l’abast real dels seus actes.

Amb un rere fons medieval propi del gènere, l’autor teixeix aquesta novel·la èpica mitjançant dues veus narratives: la de Pol, que prové d’allò que podem anomenar el nostre món, i la de Lia, cúnari –princesa– de Mun-bur. La narració a dues veus a banda d’ampliar la visió del relat, gràcies a la duplicitat de perspectives, també ens permet captar les diferents pulsions d’aquests dos universos que, per motius desconeguts encara –esperem amb delit el segon volum d’aquesta trilogia!–, es troben, s’abracen i fins i tot es transformen.

Val a dir que el canvi de punt de vista no només ve marcat per una diferència en la grafia emprada, sinó que també el sustenta un ús específic del llenguatge, i per tant, de l’elaboració de pensament propi de cadascun dels narradors. Altrament, cal afegir que Batlle ens proveeix d’un ampli ventall de neologismes per a nosaltres habitants d’aquest món; nogensmenys, simplement mots per als habitants de Carr-mor. Tot plegat confereix al relat la riquesa i la fluïdesa que només una ploma ben fornida pot abastar.

Com indica Batlle en una nota prèvia, aquests dos testimonis li foren confiats l’any 2016 a les  coves del Borró, abans que ell pogués iniciar el seu primer traspàs cap a Carr-mor. Així doncs, el lector pot beneficiar-se d’aquests viatges entre realitats que tan l’autor com el nostre heroi, Pol Bàlsac, han pogut realitzar. Ara bé, no busqueu en aquest primer volum respostes a tots els enigmes que es plantegen al llarg de les 557 pàgines que devorareu amb ànsia. Haurem d’esperar les següents entregues de El somni de llum blava (o Kàrvadan) per a poder satisfer la curiositat que Batlle espargeix amb subtil precisió mentre Pol Bàrsac esdevé sobtadament l’expectat Kàrvadan.

Aquesta novel·la iniciàtica, promocionada com el nou fantasy català i adreçada al públic més jove, no deixa de ser una lectura indispensable per aquells que, superada l’adolescència, encara ara  tinguin necessitat d’aventura, de màgia, de viure al costat d’aquells que lluiten valerosament contra la voluntat de l’anmart , del destí. Lluny de les moralitats i les analogies que molts dels textos fantàstics ens brinden, Kàrvadan és una llegenda que supera (en el sentit més ampli del terme)  tot això. Altrament, l’autor administra mesurades dosis filosòfiques que no pretenen adoctrinar, sinó que simplement succeeixen.

De ben segur que en aquesta dimensió paral·lela a la nostra s’hi couen grans gestes, esperem doncs que Batlle porti endavant les atxes i ben aviat ens puguem retrobar amb els relats de la princesa Lia i de l’indignat que sense triar-ho esdevingué escollit.

Aina Tur

Maó, 1 d’abril de 2013