Pol Bàrsac, d’indignat a escollit.

Kàrvadan. La llegenda de l’impostor (La Galera, 2012) és el títol que Carles Batlle ha triat per a estrenar-se com a novel·lista. El dramaturg català, amb més d’una desena de textos teatrals a l’esquena, s’aboca de ple en la narrativa fantàstica i ho fa esperonat per una expeditiva mitificació del territori català. Amb tots els ingredients propis del gènere, Batlle, ordeix un univers fictici que captiva al lector des de la primera plana.

Els habitants de la regió de Carr-mor esperen l’escollit, el Kàrvadan –altrament anomenat Sigurn–. Generació rere generació les dones del poble, un cop infantat el seu primer fill, inicien un ineluctable camí cap a la mort i, segons la llegenda, només amb l’arribada de Sigurn es podrà posar fi a tan dissortada condemna que posa en perill la supervivència de l’espècie. A aquest món màgic que comparteix orografia amb l’Alta Garrotxa catalana arriba Pol Bàrsac i el seu amic Jan l’any 2011, tot fugint de la policia que els busca per mor de la seva implicació en les manifestacions dels indignats.

Pol i Jan, entren, cauen o es precipiten –segons com es miri– en allò que John Wheeler anomenà forat de cuc. Aquest túnel del temps els condueix a un paisatge conegut, habitat, emperò, per éssers desconeguts i fantàstics. Els amics, atordits primer, resignats després i encisats més endavant, aniran immiscint-se en aquest món que els depara un grapat d’entrebancs que hauran de superar sense arribar a imaginar-se quin serà l’abast real dels seus actes.

Amb un rere fons medieval propi del gènere, l’autor teixeix aquesta novel·la èpica mitjançant dues veus narratives: la de Pol, que prové d’allò que podem anomenar el nostre món, i la de Lia, cúnari –princesa– de Mun-bur. La narració a dues veus a banda d’ampliar la visió del relat, gràcies a la duplicitat de perspectives, també ens permet captar les diferents pulsions d’aquests dos universos que, per motius desconeguts encara –esperem amb delit el segon volum d’aquesta trilogia!–, es troben, s’abracen i fins i tot es transformen.

Val a dir que el canvi de punt de vista no només ve marcat per una diferència en la grafia emprada, sinó que també el sustenta un ús específic del llenguatge, i per tant, de l’elaboració de pensament propi de cadascun dels narradors. Altrament, cal afegir que Batlle ens proveeix d’un ampli ventall de neologismes per a nosaltres habitants d’aquest món; nogensmenys, simplement mots per als habitants de Carr-mor. Tot plegat confereix al relat la riquesa i la fluïdesa que només una ploma ben fornida pot abastar.

Com indica Batlle en una nota prèvia, aquests dos testimonis li foren confiats l’any 2016 a les  coves del Borró, abans que ell pogués iniciar el seu primer traspàs cap a Carr-mor. Així doncs, el lector pot beneficiar-se d’aquests viatges entre realitats que tan l’autor com el nostre heroi, Pol Bàlsac, han pogut realitzar. Ara bé, no busqueu en aquest primer volum respostes a tots els enigmes que es plantegen al llarg de les 557 pàgines que devorareu amb ànsia. Haurem d’esperar les següents entregues de El somni de llum blava (o Kàrvadan) per a poder satisfer la curiositat que Batlle espargeix amb subtil precisió mentre Pol Bàrsac esdevé sobtadament l’expectat Kàrvadan.

Aquesta novel·la iniciàtica, promocionada com el nou fantasy català i adreçada al públic més jove, no deixa de ser una lectura indispensable per aquells que, superada l’adolescència, encara ara  tinguin necessitat d’aventura, de màgia, de viure al costat d’aquells que lluiten valerosament contra la voluntat de l’anmart , del destí. Lluny de les moralitats i les analogies que molts dels textos fantàstics ens brinden, Kàrvadan és una llegenda que supera (en el sentit més ampli del terme)  tot això. Altrament, l’autor administra mesurades dosis filosòfiques que no pretenen adoctrinar, sinó que simplement succeeixen.

De ben segur que en aquesta dimensió paral·lela a la nostra s’hi couen grans gestes, esperem doncs que Batlle porti endavant les atxes i ben aviat ens puguem retrobar amb els relats de la princesa Lia i de l’indignat que sense triar-ho esdevingué escollit.

Aina Tur

Maó, 1 d’abril de 2013

Un taüt de paper

Res no s’oposa a la nit (Edicions 62, 2012) de Delphine de Vigan és un colpidor regal d’amor d’una filla per a la seva mare. Aquesta novel·la guanyadora del Premi Renaudot, Premi FNAC i Premi Elle, entre d’altres, arrenca el dia que Delphine troba el cos mort, amb indicis de descomposició, de Lucile, la seva mare. A partir d’aquesta trista troballa, l’autora inicia un procés de recerca que té com a objectiu principal reconstruir el trencaclosques biogràfic de la seva progenitora i nosaltres, lectors, n’esdevenim exposats testimonis.

Malgrat les reticències que té de Vigan a l’hora d’engegar aquesta proesa  –i sí, dic proesa, perquè les línies d’aquest text exsuden coratge–, l’autora aconsegueix bastir no només un bonic homenatge, sinó que també ens converteix en confidents privilegiats d’un aprenentatge inestimablement valuós.

Per tal de clarificar alguns dels passatges més obscurs de la vida de Lucile, Delphine inicia una investigació exhaustiva consistent en la recuperació de documents escrits i materials audiovisuals de la família materna, així com també en la ubèrrima tanda d’entrevistes que realitza als parents més propers.  La destil·lació de tot aquest material esdevé un calvari emocional del qual l’autora no vol, ni pot fugir. Ara bé, al llarg de les 375 pàgines del llibre, gairebé mai no trobem un sol indici de dolor que pugui eclipsar la bellesa que de Vigan lluita per a trobar en cada vestigi de vida que roman soterrat vora el luctuós silenci de la seva mare. Res no s’oposa a la nit és el procés i el resultat d’aquesta indagació profunda.

Nascuda en el si d’una família benestant francesa, Lucile Poirier, fou la cinquena d’onze germans; tots i cadascun d’ells damnats per la desconcertant idiosincràsia dels progenitors. Marcada des de ben petita per un magnetisme innat que s’evidenciava no només mitjançant la seva bellesa desmesurada, sinó que també ho feia a través de la seva penetrant mirada, va proveir-se d’un embolcall aparentment inexpugnable que –temporalment– l’ajudà a no sucumbir quan les ferides de l’ànima foren massa penetrants. Malauradament aquest revestiment acabà per cedir i fou llavors que el desconsol s’apoderà irreversiblement de Lucile.

De Vigan patí en primera persona  les conseqüències d’una personalitat abatuda, condemnà les vicissituds de la figura materna, però principalment volgué entendre els motius que portaren a sa mare a sucumbir al dolor. Heus ací el motor fonamental del relat: la comprensió. Res no s’oposa a la nit és la crònica d’una família a la França rural i cosmopolita del segle XX, però també és la narració d’una construcció personal que denota destrucció, autodestrucció involuntària. Ara bé, per sobre de totes les coses és, en paraules de l’autora, un taüt de paper per a Lucile.

Amarada de contradiccions Delphine porta el relat endavant, manegant magistralment les temptatives ficcionals que la crua realitat sovint imposa; ella, emperò, aconsegueix defugir-ne. És més, a mesura que avança aniquila al narrador omniscient que en la primera part del llibre la protegia qui sap si d’ella mateixa, de la seva mare, de la família o de tot plegat. Deixant la tercera persona de banda, el magnetisme del text es fa encara més intens i hom comença a respirar amb de Vigan fins a arribar a l’última pàgina.

Res no s’oposa a la nit, de ben segur és el text més dur, dolorós i trist que he llegit. Tot i així, el regust que resta al girar cada full és dolç perquè la narració està impregnada d’aquella tendresa que només la veritat i l’amor poden proveir. Altrament, val a dir que l’autora no es conforma amb palesar l’origen i les conseqüències de l’esquinçament sofert per l’esperit matern, sinó que fa un meravellós treball de processament d’aquest turment.  Considero que la força d’aquest llibre entranyable rau en aquest esforç per a no projectar dolor sense haver-lo desgranat  abans.

Delphine de Vigan commou prodigiosament convertint aquest taüt de paper en un tast de resurrecció. Lucile Poirier finalment ha aconseguit allò que anhelà un nit freda de gener: morir viva.

Aina Tur

Barcelona, 8 de desembre de 2012

Un cos que escriu

El novel·lista francès Daniel Pennac (Casablanca, 1941) ha escollit el dietari com a embolcall de la seva darrera creació. A Diari d’un cos (Empúries, 2012) el cos d’un personatge masculí que amaga la seva identitat -ans no el seu pudor- s’apodera de la ploma de Pennac per a narrar en primera persona totes les vicissituds de la fracció més carnal del seu ésser.

A mode d’advertiment l’autor inicia el relat creant la ficció que el lector es troba davant de la compilació del dietari d’un reputat intel·lectual francès  que ha llegat a la seva filla les llibretes i documents que ha anat escrivint des de la joventut fins a la senectut en relació al seu cos. És per això que, entre les nombroses descripcions dels estats pels quals transita la fisiologia del protagonista, trobem algunes cartes adreçades a Lison, la hereva de tan peculiar memoràndum. Aquestes intervencions epistolars confereixen encara més força al relat i és en elles que hi trobem les partícules més espirituals del cos que acompanyem per les diferents etapes de la joventut, primer, i de la maduresa, després.

El diari arrenca dia 28 de setembre de 1936 quan el protagonista té exactament 12 anys, 11 mesos i 18 dies després de patir una broma de mal gust per part dels seus companys escoltes que el portà a l’expulsió -diguem que- per a ser considerat un covard. Amb la ferma convicció que mai més no tornarà a tenir por, aquest adolescent emprèn un acurada descripció dels principals descobriments que anirà fent vers la seva anatomia. A mesura que passen els dies anem delectant-nos amb jovenívoles sensacions corpòries que tot i no corprendre al lector adult, si que l’omplen d’una simpàtica nostàlgia pels temps en els quals les cèl·lules iniciaren el camí cap a la primavera dels òrgans.

Aquesta energia pletòrica pròpia de qualsevol adolescent va transformant-se deixant enrere algunes nafres, molts experiments i algun que altre disgust per donar pas a un presa de consciència corporal més meticulosa i acurada. És en aquest punt que el lector queda completament encisat per la història subjacent al dietari d’aquest cos que gaudeix i pateix, estima i avorreix, es dilata i es contreu en la mateixa mesura que aprèn a viure. Anem descobrint, doncs, l’ànima que s’amaga entre l’angoixa, el sexe, la higiene, els acúfens, el nodriment, els ulls de poll, els pòlips, els herpes, les alegries i les cicatrius d’un organisme que en moments arribem a reconèixer com a nostre.

Seguint les traces d’aquest ésser que es presenta gairebé només com un cúmul de reaccions físiques i gràcies a la confrontació amb d’altres personatges es va construint la faula que sustenta magistralment aquesta aparent descripció superficial i metòdica de la vida d’un home. Nogensmenys, Pennac amb una senzillesa envejable aconsegueix dotar aquest periple corpori d’una profunditat espiritual en la qual el lector s’endinsa sense adonar-se. L’ineluctable pas del temps i les seves conseqüències fan la resta. Acompanyem, doncs, al protagonista fins al moment d’expirar. Sense sentimentalismes, sense embuts, només a través del seu cos.

No és casualitat que l’escriptor francès hagi triat un narrador tan somàtic per a la seva ficció, és més amb aquesta elecció vol explicitar una paradoxa que està passant gairebé inadvertida: en ple segle XXI, quan més sobreexposat està el nostre cos a nivell científic i comercial, menys en parlem. L’autor d’assajos tan notables com Mal d’escola o Com una novel·la, aconsegueix trencar el silenci que la societat ha anat imposant al cos dia rere dia. Per a mi aquest text obliga a deturar-se en què els passa als nostres òrgans mentre esdevé la vida. Diari d’un cos convida, sens dubte, a escoltar-se de fora cap a dins mentre es succeeixen rutines, obligacions, alegries i afliccions.

Tanmateix, emperò, no ens trobem davant d’un tractat de fisiologia, ni de medicina, ni tan sols de carnalitat. Només veiem l’home a través de l’home, amb totes les imperfeccions, els defectes i les virtuts servides amb intel·ligència i sense ni una gota de morbositat, però si de malaltia. Considero aquesta obra com una peça imprescindible per aquell que vulgui fer un pas més cap l’amistançament amb el seu cos, sense tabús.

Aina Tur

Barcelona, 13 d’octubre de 2012

Ningú no pot enganyar els morts

Ningú no pot enganyar els morts (Sloper, 2012) és l’última novel·la de Josep Maria Quintana (Alaior, 1950) la qual fou guardonada amb el Premi Ciutat de Palma 2011. Aquest jurista, escriptor i intel·lectual menorquí ens mena –un cop més– a través de la seva ficció per paratges que malgrat ser irreals són en gran manera probables. Coneixedor de la història s’empara en aquesta per a traçar uns personatges que, a banda de palesar paràmetres psicològics gratament enriquidors, són una acurada font de coneixement.

Una bona mostra d’aquesta habilitat de Quintana per a novel·lar esdeveniments històrics la trobem en Els Nikolaidis (Proa, 2006)  o en Els herois de la nit (Proa, 2010), dues peces que narren moments cabdals en la història de l’Illa de Menorca: el segle XVIII menorquí i el setge i l’assalt que patí Ciutadella per part dels turcs l’any 1958, respectivament. Ara, amb Ningú no pot enganyar els morts, l’autor es decanta per un període històric més proper: des dels anys trenta fins al 1985.

Aquesta peça guanyadora desgrana amb una bellesa astoradora l’ànima d’un artista i per tant, en certa mesura, esdevé un relat captivador sobre el món de l’art i la pintura. Inicialment, l’acció es desenvolupa a Fornells, un poble mariner situat al nord de l’illa de Menorca on viu Marc Cursach. Fill de pescador, Marc, aprofita per a pintar sempre que no ha d’ajudar a son pare amb les tasques de bord. Ara bé, sabedor que el seu destí està traçat des d’abans de néixer, no és capaç d’anar més enllà amb les seves dots plàstiques fins que arriba al poble un matrimoni d’artistes estrangers amb qui Marc estableix una estreta relació gràcies a la qual es revela l’abast de la seva capacitat per a la pintura.

De la mà del matrimoni format pel pintor Frank Ackerman i l’escriptora Camille Béart –noms ficticis que Quintana ha triat per als artistes Hans Hartung i la seva esposa Anna Eva Bergman que s’establiren a Tirant–  Cursach emprèn un viatge sense retorn, no només cap a les entranyes del seu art, sinó també cap a un mode de viure regit per la llibertat que el portarà a abandonar el guió vital imposat pel fet d’haver nascut en el si d’una família humil als anys 30.

Acabada la guerra civil espanyola, el jove menorquí, decideix marxar a França on es consolida la seva carrera pictòrica i on ha de viure en primera persona la crueltat humana en la pitjor de les seves manifestacions. En plena segona guerra mundial, el record del salnitre es barreja amb la sang, la gana i els cossos famèlics que no només forjaran la personalitat destructiva de Cursach, sinó que també influiran ineluctablement en la seva obra.

Ningú no pot enganyar els morts és una història de solitud, de trencament constant amb tot i amb tothom. El protagonista teixeix una biografia carregada de vincles segats, fins que al final de la seva vida, un fet inesperat l’obliga a tornar a Menorca i, sense buscar-ho, es troba cara a cara amb ell mateix. És en aquest moment que arrenca la història de Quintana, explicada mitjançant dues veus narratives: la del propi Cursach enfrontant-se als seus records,  a les seves culpes i a les passions més ocultes; i l’altra, en tercera persona, que nodreix la primera.

Mentre ens mena per la psicologia d’aquest pintor que ja gran revisa detalladament les contradiccions vitals que ha patit, Quintana aconsegueix virtuosament fer-nos partícips de la creació en estat pur, de les seves vicissituds i de la bellesa que aquesta acaba generant. A través de les paraules de l’autor, sentim l’olor de pintura fresca i podem arribar a contemplar les teles de Cursach. Un luxe, sens dubte.

A banda de la qualitat literària que es posa de manifest en aquesta novel·la, cal recordar que Josep Maria Quintana va renunciar al premi en metàl·lic que li corresponia pel fet d’haver obtingut el Premi Ciutat de Palma 2011, donant-lo a l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural. Gest amb el qual volia protestar per la  política de retallades en matèria cultural que estava –i està– realitzant el Govern de Bauzà. Crec que sobren les paraules.

Aina Tur

Addaia, 16 d’agost de 2012

Memòria d’uns ulls pintats… i cansats

Fa cinc anys Lluís Llach (Girona, 1948) va baixar dels escenaris tancant quaranta anys d’una carrera artística que portà la cançó catalana arreu del món. En un època en la qual la nostra cultura patí una repressió feroç i gairebé fou anihilada, Llach va ser un dels prohoms que varen procurar-li l’alè necessari perquè no defallís irreversiblement. Les seves lletres van ser la crònica d’un temps obscur i tràgic, però el poeta –perquè per a mi Llach és un poeta– sempre fou capaç d’embellir qualsevol tragèdia.

Ara, després d’aquests anys de silenci, Lluís Llach s’estrena com a novel·lista amb Memòria d’uns ulls pintats (Empúries, 2012). En aquest canvi de registre Lluís torna a regalar-nos la dolçor que rau soterrada vora l’horror. Magistralment ens apropa a aquelles ànimes que visqueren en primera persona la Guerra Civil Espanyola i la conseqüent Dictadura Franquista. Sense deixar els esdeveniments històrics de banda, però sense deturar-s’hi en excés, l’autor ens mena a bategar de ple al compàs dels cors d’aquells que no apareixen als llibres d’història, però que sense ells no s’haurien pogut escriure.

La novel·la arrenca amb la trobada entre un home de vuitanta-set anys nascut l’any 1920 i un director de cinema que vol entrevistar-lo per a nodrir el guió que està gestant. Aquest vellet rep al director a casa seva un cop a la setmana amb els ulls pintats i una mica de reticència que s’anirà llimant a mesura que passen els dies. I és així com, trobada rere trobada, el jove director i el lector d’aquesta colpidora novel·la entren en la memòria dels ulls massa cansats de Germinal Massagué.

Fill de Josep Massegué –treballador del port de Barcelona– i Marie Guillaume–una preciosa francesa que deixà la llar familiar empesa per l’amor que sentia per aquest jove català–, Germinal, va néixer i créixer a la Barceloneta. Llach ens transporta a aquest barri obrer de la ciutat comtal per a esguardar d’a prop, gràcies a les seves acurades paraules,  les vicissituds que la vida brinda a un Germinal encara adolescent en plena dècada dels anys trenta. És en aquest escenari idíl·lic, amb olor a salnitre i dotat de la llum pròpia de qualsevol racó mariner, que el protagonista de la novel·la inicia de la mà dels seus tres amics inseparables –en David, la Mireia i la Joana– el període de descoberta propi de qualsevol adolescent.

Malauradament, però, a mesura que passen les pàgines també esdevenen ineludibles les fites històriques que aquests quatre joves van haver de presenciar, deixant enrere els somnis forjats sota el redós de les barques esteses delicadament a la platja. Amb les primeres bombes arribaren les primeres ferides, i Lluís, amb una sensibilitat aclaparadora, no opta per parlar només de les nafres que fan brollar la sang, sinó que relata amb una bellesa que esgarrifa les que són encara pitjors: les ferides de l’ànima.

Ara bé, a Memòria d’uns ulls pintats els comiats, les brases, els cadàvers i, en definitiva, la crueltat humana que supura en qualsevol guerra no poden eclipsar una preciosa i delicada història d’amor. Germinal Massagué, un personatge fictici – però no improbable–, s’aferra a la passió immaculada que només l’amor veritable pot oferir. Aquest és l’aire que li permet no caure, no defallir del tot quan ha de fer front a l’horror que li impregna les retines mentre s’ensorra tot allò que semblava inexpugnable. Llach aconsegueix que assistim astorats al relat d’aquest supervivent que evoca amb copsada amargor aquells dies en els quals va perdre la innocència el jove feliç que rondava amb la seva colla entre la roba estesa dels carrers d’una Barceloneta encara joiosa.

A banda de traçar amb precisió el dibuix de la memòria de Germinal Massegué, Llach, esculpeix amb la seva ploma un monument literari que impedirà a l’oblit emportar-se el record de les dones i dels homes que encara sobreviuen a aquells anys d’espant.  I un cop més, com quan composava cançons, ho fa amb una sensibilitat que commou. Lluís Llach sap tocar les notes que el cor i l’ànima exigeixen per a existir. Tot i la tragèdia i el terror que aquest llibre pregona, el regust que ens resta quan arribem a l’última pàgina és dolç, exquisidament deliciós. Gràcies, Lluís.

Aina Tur

Barcelona, 20 de juny de 2012

Entre l’obaga i el solà

L’escala del dolor (Columna, gener 2012) d’Albert Villaró no és només una novel·la negra. Entre els mecanismes propis del gènere del crim l’autor hi amaga una història d’amor – i d’odi, com totes les que mereixen ser explicades- entre ell i la seva terra:  Andorra.  Amb l’excusa d’una visita inesperada del president francès Nicolàs Sarkozy, l’autor radiografia sense embuts la idiosincràsia d’aquest país petit, pedregós, amagat entre l’obaga i el solà. Entre aquesta llum i ombra de les muntanyes transita Andreu Boix, un oficial de policia andorrà, que sis anys després de la primera aparició com a protagonista de Blau de Prússia  (Premi Carlemany, 2006) torna per a narrar-nos en primera persona els tripijocs generats per tan distingida visita.

Tot i que en el començament del llibre Villaró explicita que “tots els personatges d’aquesta novel·la són la creació d’una ment pertorbada i no tenen cap connexió ni equivalent en el món real”, -tots, menys Nicolàs i Carla, és clar -; resulta complicat no trobar analogies entre la ficció que proposa l’autor i la realitat.

L’escala del dolor engega el dia que el govern francès comunica a l’andorrà que el president i la seva esposa visitaran el principat.  El copríncep vol agrair en persona l’esforç que les autoritats andorranes han fet per a desballestar un sistema financer- diguem-li – opac. És per això que la comitiva francesa visitarà les set parròquies i Carla Bruni oferirà un concert benèfic .

La notícia, però, no és rebuda amb gaire entusiasme a les oficines de la policia andorrana, ni a Govern. Els francesos han avisat amb només quinze dies d’antelació i caldrà preparar tots els protocols diplomàtics i de seguretat a corre-cuita –la qual cosa no s’adiu gaire amb el caràcter andorrà -. A més, la visita del copríncep coincidirà de ple amb la setmana de l’isard i, per tant, hi haurà centenars de persones amagades a les muntanyes armades amb fusells de precisió.

És en aquest moment, mentre s’activa l’engranatge necessari per a preparar un acte d’aquesta envergadura, que els qui no havíem conegut a Andreu Boix a Blau de Prússia, el descobrim. Triat entre els seus companys pel fet de saber francès- molt andorrà això d’haver estudiat al Lyceé!-, Boix és erigit membre de la Comissió Francoandorrana de Seguretat i a partir d’aquest moment serà partícip de la majoria de decisions relatives a la seguretat del copríncep Nicolàs. I nosaltres amb ell, perquè Villaró, hàbilment utilitza a Boix com a veu narrativa d’aquesta trama que es complica quan algú decideix matar a un ofensiu funcionari de duana pocs dies abans de l’empipadora visita del president francès.

Vivim amb Boix totes les hores del dia – i de la nit -. Patim insomni. I mentre lluitem per combatre el crim, batem una lluita constant amb la vida, amb la por, amb l’amor i amb la mort. Hi és tot en aquesta novel·la que esdevé tan romàntica com negra. Protegit entre l’aridesa de les muntanyes Boix no es lamenta, però plora en silenci el dolor que s’expandeix -com tot en aquest país -. Perquè allà on tot és petit, tot s’amplifica. I és per això que mentre Villaró ens mena per les entranyes del coprincipat – i de la seva gent- hom té la sensació d’estar observant qualsevol estat del món – i qui hi habita-  a través d’un microscopi.

Boix és un home derrotat, en decadència absoluta, incapaç de superar la pèrdua de la seva dona. Inútil a l’hora de gestionar qualsevol emoció. Maldestre quan es tracta de tenir cura d’ell mateix. Malgrat tot, entre el cansament que arrossega des de fa massa temps, traspua una vitalitat jovenívola que l’ajuda a tirar endavant. Segurament perquè no vol i no pot deixar de perseguir la veritat – o algun indici d’aquesta – tant a la feina com a la vida. Però no ho té gens fàcil, sembla que les muntanyes absorbeixin les respostes que necessita. Les mateixes muntanyes que han forjat el seu caràcter. Suposo que és per això que no hi ha poesia en les paraules de Boix – o de Villaró -, ni les metàfores bucòliques pròpies d’un país de postal. Res, cap subterfugi literari que ens privi de l’essència d’aquest país i de la seva gent. És, simplement, en el magnetisme tel·lúric que rau la destresa d’aquesta novel·la que transita entre l’obaga i el solà de l’esperit humà.

Aina Tur

Barcelona, 5 d’abril de 2012

No tan lluny d’algun lloc

Lejos de ninguna parte (Libros del Silencio, 2011) és el títol que Nami Mun ha triat per a la seva opera prima, una novel·la tan esfereïdora com atractiva. Entre la bellesa de les paraules que manen de l’imaginari de l’autora neix Joon-Mee, una adolescent d’origen coreà que viu amb els seus pares al Bronx. Cansada de suportar els deliris d’una mare obsessionada amb el retorn d’un marit alcohòlic i infidel, decideix- amb només tretze anys- abandonar la llar familiar. Convençuda que res no pot ser pitjor que el present que li toca viure emprèn un tortuós periple per les entranyes de la Nova York dels vuitanta.

Mun amb la seva prosa impregnada de poesia ens obliga a mantenir la mirada fixa en aquest personatge que constantment ha de vèncer la desolació de qui no té res, sovint ni sostre on aixoplugar-se.  Joon-Mee – amarada de qualsevol cosa que l’ajudi a evadir-se– lluita per a sobreviure en un món regit per la violència i la passió desaforada. I és quan el desconsol desespera al lector que la fortalesa de Joon eclipsa qualsevol patiment. Poques vegades la desgràcia aconsegueix ser tan bonica.

L’estructura fragmentària de la novel·la permet al lector endinsar-se en la mentalitat tèrbola de la protagonista. Al llarg dels tretze capítols – que funcionen com a relats independents- Mun teixeix amb precisió jocs subtils de temps que amplifiquen el desconcert que Joon-Mee pateix mentre prova  de vèncer la dissort que envolta la seva existència. Gràcies a aquesta construcció narrativa sentim constantment la sensació de confusió que descriu tan bé aquest fragment de la novel·la: “A saber dónde y cuándo ocurrió. Parpadeé y de repente estaba aquí, y acto seguido no estaba aquí. Allí, y luego no allí.”

Tot i les semblances entre la vida protagonista de “Lejos de ninguna parte” i la seva autora, la qualitat literària que desprèn la peça traspassa qualsevol anàlisi racional que es vulgui fer sobre la veracitat de la ficció. Ambdues van créixer entre Seul i Nova York, van marxar de casa molt joves i, sobretot, van haver de madurar massa de pressa. N’hi ha que parlen d’autoficció i justifiquen la fortalesa de la prosa de Mun en aquest fet “autobiogràfic”, però – tot i que no cal detectar quin és el motor que ha fet possible aquesta obra mestra- l’autora afirma en una entrevista que potser un 1% del llibre es basa en la seva biografia. La resta neix d’una tasca d’investigació  sobre els baixos fons novaiorquesos i, no ens n’oblidem, del propi talent de Mun.

“Lejos de ninguna parte” podria ser, doncs, el retrat d’un món ocult i ignorat poblat per assassins, treballadors sexuals, adolescents drogoaddictes i lladres de poca calada. Mun podria limitar-se a narrar les peripècies d’aquests personatges que sovint ens arrenquen una mirada despectiva o un somriure cínic quan es creuen amb nosaltres. Però, la novel·la, és més que tot això. L’autora ens recorda que al darrera d’aquestes vides errants que conflueixen a qualsevol gran ciutat del món hi ha persones. Persones que un dia van tenir una infància, persones que un dia van començar a fugir cap a algun lloc que segurament ni recorden empeses per la ferma convicció que qualsevol vida seria millor que la que estaven vivint.

De la mà de Joon-Mee iniciem aquesta fugida i amb ella ens desesperem pels carrers de Nova York fins al punt de desitjar que ingereixi alguna substància prou forta per a fer-nos oblidar el dolor i així poder assaborir un món més amable a través de la seva mirada neta i fràgil. És també amb ella que bateguem i vencem qualsevol entrebanc amb un coratge reconfortant. L’adolescent drogoaddicta ens força a lluitar per a entendre aquest món que contempla sense formar-hi part. I així  creixem i madurem alhora que ho fa Joon-Mee.

Vaig sentir un gran buit quan vaig acabar aquest llibre que traspua la prostració absoluta de qui no té por de res, perquè no té res  a perdre. L’autora coreana- amb la seva capacitat per a commoure- m’havia fet estimar tots els seus personatges i ja els enyorava.

Feia molt temps que un llibre no m’havia donat tant, espero amb delit la propera novel·la de Mun, que ben segur no ens deixarà indiferents.

Aina Tur

Barcelona, 15 de febrer de 2011

“L’ànima de revolta” torna a encendre’s

A la ciutat d’or i plata Kenizé Mourad exonera de l’oblit a Hazrat Mahal, begum del petit regne d’Awadh situat al nord de l’Índia. A mitjan segle XIX al capdavant d’un exèrcit que l’adorava la bella princesa  s’enfrontà a la poderosa Companyia Anglesa de les Indies Orientals amb intel·ligència i valentia, superant entrebancs polítics i personals que lluny d’esfondrar-la, l’enfortiren encara més. Fou ella, la quarta esposa del rei Wajid Alí Shah, qui començà a traçar el camí de l’alliberació que 90 anys més tard –amb Gandhi al capdavant– conduí a la fi de la dominació britànica.

L’autora de l’inoblidable novel·la autobiogràfica De part de la princesa morta va descobrir l’apassionant vida d’aquesta jove orfe d’ulls verds i pell bruna –de la qual gairebé no hi ha referències històriques–  a través del rebesnét de la pròpia Hazrat Mahal i de la tradició oral de famílies antigues d’Awadh que –segons afirma Mourad– tenen avantpassats que van combatre al costat de la begum més influent d’aquest territori.

Kenizé filla d’un rajà hindú i de la princesa Selma de Turquia, coneix de prop el rere fons de les discòrdies socials, racials, polítiques i religioses d’orient i això es fa palès en aquesta novel·la històrica. La seva narració  –a més d’apropar-nos a un islam moderat, amb dones influents i insubmises–  supura vida i amor cap a una terra que tot i que no la va seduir per viure-hi, si que va ser capaç de fascinar-la prou com per a fer-nos sentir el batec d’un poble a través de les seves paraules.

A la ciutat d’or i plata arrenca el gener de 1856, quan la Companyia de les Índies, després de cent anys de dominació, ha annexionat gairebé dues terceres parts del territori hindú en nom de la Corona Britànica. El regne d’ Awadh –el més ric i pròsper del nord del país– continua en mans del seu sobirà, però les exigències per part dels “amics i protectors” britànics van creixent sense mesura.

Wajid Alí Shah, el rei, viu al marge dels esdeveniments al seu palau de Lucknow en companyia de les seves esposes i del seu harem, abandonat a la música, la dansa, la poesia i el teatre; mentre la seva mare–Malika Kishnar–, astutament, procura vetllar pels interessos del seu fill.

Hazrat Mahal, d’origen humil i orfe des de molt jove, es reclutada per a formar part de la companyia artística del sobirà integrada per les dones més belles i encantadores de la regió. Aviat l’enginy d’aquesta encisadora criatura atrau al monarca fins al punt de convertir-la en la seva quarta esposa atorgant-li el sobrenom de Iftikhar un Nisa, “l’orgull de les dones” i amb qui concebrà el seu segon fill baró: el príncep Birjis Qadar.

Lucknow, la “ciutat d’or i plata”, amb noranta-dos palaus, incomptables jardins florits, tres-cents temples i mesquites, cinquanta-dos mercats on s’hi poden trobar catifes, teixits exquisits, joies i perfums; bressol de la cultura hindú-musulmana, exemple de respecte i de l’aliança entre religions desperta la cobdícia més voraç dels presumptes aliats britànics que volen annexionar el regne a la resta de territori ocupat.

La pressió dels anglesos augmenta sobre la “ciutat d’or i plata”, llavors Wajid Alí Shah abandona Lucknow en un últim intent d’evitar l’entrega de les seves terres i del seu poble a qui en nom de la moral i la religió s’està apropiant de les riqueses d’una població que es mor de gana sota la mirada altiva de l’invasor. En la seva absència Hazrat Mahal empesa per un fort compromís amb la seva gent i per una set de poder que l’ajuda a tirar endavant es situa al capdavant de la resistència.

La història ja ens ha revelat el final d’aquesta batalla entre un exèrcit d’homes blancs superior en armes i instrucció i un exercit nadiu que lluita amb coratge i determinació per acabar amb la tirania que els menysprea i oprimeix. Tot i així Mourad aconsegueix atrapar-nos: volem saber qui és, què pensa i quina serà la propera decisió d’aquesta dona que és coronada pels seus enemics com a “l’ànima de la revolta” de tot un país.

Al acabar, l’amargor inherent a tota lluita: ha valgut la pena vessar tanta sang? Penso, que finalment, he trobat la resposta entre les línees d’aquesta gran novel·la.

Aina Tur

Addaia, 13 de setembre de 2011

La Pastora, víctima o botxí?

Donde nadie te encuentre d’Alicia Giménez Bartlett (Ediciones Destino) va arribar a les meves mans el dia de Sant Jordi d’enguany. Probablement l’emplaçament avantatjós que li conferia el fet de ser la novel·la guardonada amb el Premi Nadal 2011 va fer que qui el va triar per a mi s’hi fixés i decidís que li emboliquessin per regal.

Giménez Bartlett amb aquesta novel·la ens mena astutament pels paratges desolats d’un passat no molt llunyà, encarant-nos als personatges –alguns reals, d’altres no tant– que l’habitaren. Les seves lletres ens submergeixen en una Espanya amagada que es va traient el vel de l’oblit a mesura que passen les pàgines obligant-nos, sense miraments, a viure i a patir la misèria –l’espiritual i la material– d’ una postguerra que s’ha convingut enterrar.

La ficció comença pels voltants de l’any 1956 quan a Lucien Nourissier –psiquiatra i professor de la Sorbona– li arriba a les mans un article de La Vanguardia escrit per Carlos Infante –un desvergonyit periodista que malviu a Barcelona– sobre La Pastora– un  maqui suposadament hermafrodita a qui se li imputen vint-i-nou assassinats i que està en ordre de recerca i captura, però que aconsegueix anar burlant la llei refugiant-se a la muntanya –.  Lucien es posa en contacte amb Infante perquè l’ajudi a localitzar a aquest ésser misteriós, cruel i sanguinari. Vol trobar-s’hi cara a cara. El psiquiatra francès està convençut que coneixent a fons aquesta ment criminal podrà ajudar a altres malalts.

En plena postguerra i sota un règim autoritari i repressiu, Lucien i Carlos, s’endinsen en una Espanya atemorida que costarà fer parlar. És entre les peripècies que aquests dos nous aventurers  han de superar –per a aconseguir la informació que els pot portar fins a aquest personatge escorredís– que Giménez Bartlett intercala un monòleg interior de La Pastora. Potser aquesta barreja de realitat i ficció massa estructurada és el punt feble de la novel·la, però sens dubte la lectura no permet entretenir-se en aquest petit inconvenient.

La guanyadora del Premi Planeta 2011 no deixa que li tremoli el pols aclaparat per l’emoció d’anar descobrint qui és veritablement La Pastora, ni tampoc flaqueja quan ens permet ser  testimonis de com l’entorn hostil absorbeix les ànimes dels dos protagonistes d’aquesta novel·la d’aventures. I és aquí –en la pulsió ferma– on rau el magnetisme d’aquesta prosa justa i eficaç que exhuma amb precisió a Teresa Pla Masseguer, Florenci Pla Masseguer, Teresot, La Pastora i Durruti –cinc apel·latius per a una mateixa persona –.

Gimenez Bartlett feia temps que volia apropar-se a aquest maqui que es va negar a triar entre l’exili o la mort i és per això que l’editorial envià un documentalista a recopilar dades a les terres de Castelló. L’investigador tornà amb les mans buides. Ningú no parlava. Ningú no recordava. Més endavant, però,  José Calvo s’endinsà en aquests paratges amb el mateix objectiu, ell era de la zona i aquest fet afavorí l’èxit de la seva recerca. El resultat de tan acurat estudi es fa palès en  La Pastora. Del monte al mito que ha esdevingut un material imprescindible per a l’elaboració d’aquesta obra guanyadora.

Inscrita com a dona, Teresa va viure al marge –fugitiva d’una societat que mai no la va acceptar– pasturant ramats i realitzant tasques pròpies d’un home. La seva força descomunal anava nodrint el mite. Era un home amb faldilles? O una dona amb barba? Ningú no ho acabava de saber, ni ella mateixa. Aquesta indefinició la torturava mentre gairebé tothom se’n burlava. Un dia Teresot es va treure les faldilles per posar-se uns pantalons i, fusell en mà, entrà al maquis. Va ser llavors que Florenci Pla Masseguer, més furtiu que mai, assaborí la llibertat.

Mai no es va poder provar que Pla Masseguer hagués comès els crims que se li imputaven. L’única certesa sobre la seva persona és que visqué i morí envoltada d’una esfereïdora soledat.

Quan Alicia cantava- al col·legi de les Teresianes de Tortosa- : “Viva la Guardia Civil que ha atrapado a La Pastora, mujer de bajos instintos, fea, mala y pecadora…”  mai no hauria pogut imaginar que consagraria la seva carrera com a escriptora amb un llibre impregnat d’aquest ésser impossible d’oblidar. Suposo que en certa manera aquesta és la redempció de Giménez Bartlett per haver entonat tan desafortunats cants i també suposo que l’autora estarà satisfeta de veure com el Premi Nadal amplifica l’abast de la seva disculpa.

 

Aina Tur

Barcelona, 28 de juny de 2011